Ahir va ser el primer cop que vaig sentir una forta nostàlgia de Nova York. Feien Mighty Aphrodite a la televisió i no hi ha ningú que filmi la ciutat com Woody Allen. Escenes de Manhattan, escenes de Central Park, en les quals gairebé puc identificar la localització exacta d'un banc o d'un arbre, escenes de passejades (el portal de l'edifici d'apartaments on viu el personatge de Mira Sorvino). Hi he passat mil cops, per allà al davant o per un edifici pràcticament idèntic de l'Upper East Side.
Aquestes escenes, aquestes passejades, em van fer sentir una nostàlgia immensa de Nova York, ganes de ser-hi en aquesta època de l'any, en la qual, tot i la calor (i potser per això), la ciutat bull d'esdeveniments i de coses per fer a cada cantonada. Nostàlgia de l'explosió cultural de cada estiu. Un sentiment que no havia sentit encara en tots aquests mesos de retornat. Potser, per això, mogut per aquesta nostàlgia, he obert una nova pàgina d'aquesta vella Llumenera.
Què tenen en comú un restaurant sota l'estació de trens Grand Central on pots degustar ostres, la primera estació del subway en el subsòl de l'ajuntament (ara abandonada), la Registry Room d'Ellis Island on arribaven els immigrants, o un antic mercat a l'aire lliure (ara transformat en un supermercat gourmet) sota del pont de Queensboro?
Tots quatre edificis, d'una bellesa sublim, tenen l'empremta de la volta catalana de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908), que va arribar a Nova York el 1881 amb el seu fill de vuit anys per a fer fortuna als Estats Units com a arquitecte i que, després d'uns quants intents, va acabar patentant un sistema de construcció basat en la tradicional volta catalana (que era resistent als incendis, i barat comparat amb altres sistemes existents) i que va ser tot un èxit.
Rafael Guastavino Moreno va néixer a València el 1842. A Barcelona hi va arribar de la mà del seu tiet per a cursar-hi estudis d'arquitectura. A l'Escola d'arquitectura de Barcelona fou deixeble, primer, d'Elies Rogent –l'arquitecte de l'edifici de la Universitat– i, més tard, de Joan Torres i Guardiola. A Catalunya va treballar per encàrrec de famílies destacades de la burgesia, com els Batlló (fou l'arquitecte de la Fàbrica Batlló, més tard convertida en Escola Industrial) o els Güell (Fàbrica Asland de Castellar de n'Hug).
Guastavino va arribar a Nova York l'any 1881, acompanyat del seu fill petit, Rafael Guastavino Espósito, que llavors tenia 8 anys. Els motius que van portar Guastavino a abandonar Catalunya per Nova York no són clars del tot.
Bona part de l'empremta de Guastavino a Nova York està amagada, soterrada (com a Grand Central Station o a la primera parada de la xarxa del metro: l'antiga estació, ara abandonada, de City Hall, sota l'ajuntament), però tot i així forma part de molts dels edificis més destacables que van ser construïts als Estats Units durant les primeres dècades del segle passat. Guastavino pare va morir el 1908 i el fill (Rafael Guastavino Espósito) va agafar les regnes de l'empresa constructora familiar (la Guastavino Fireproof Construction Company) que, entre d'altres, treballava amb la firma d'arquitectes de renom McKim, Mead & White, de la mà dels quals va participar en la construcció de diversos centenars d'edificis en 41 estats americans, sobretot del nord-est i en especial a la ciutat de Nova York, i també del Canadà. L'empresa Guastavino va funcionar fins als anys seixanta (els darrers anys de la mà de la neta del primer Guastavino que va posar els peus a Nova York); els papers i dissenys de l'empresa van ser salvats pel professor George Collins (historiador de l'art i especialista en l'obra d'Antoni Gaudí) i formen part de l'Avery Architectural and Fine Arts Library de Columbia University.
Continuem?
I el Museu d'Història Natural, el Carnegie Hall, la tomba del president Ulysses Grant, la catedral de Saint John the Divine, l'església de St Vicenç Ferrer, l'escala interior de l'arc en memòria de George Washington que hi ha a Washigton Square (tots ells a Nova York), la Biblioteca de Boston… i fins a diversos centenars d'edificis més, construïts durant les primeres dècades del segle XX al nord-est dels Estats Units? Tots ells també tenen volta catalana construïda per l'empresa dels Guastavino (creada pel pare i que, des de la seva mort el 1908, va passar a mans del fill).
Com van arribar a treballar pels millors arquitectes del moment? Com és que bona part dels edificis més importants construïts en aquella època als Estats Units (molts dels quals a Nova York) duen la seva empremta? Per què Guastavino va viatjar als Estats Units, en primer lloc (i amb un fill petit)? I la dona (i els altres fills que va tenir)? Quins edificis va construir com a arquitecte a Catalunya, i quins encara existeixen? On descansen les despulles de Guastavino pare? Què se'n va fer de l'empresa? Hi ha algun descendent viu dels Guastavino als Estats Units?
I, encara més…
Es poden visitar els edificis de Guastavino a Nova York? Podem fer una ruta de "Guastavino" en "Guastavino"? Quines sorpreses amaguen?
En edificis o espais amb l'empremta de Guastavino podem degustar ostres sota la volta catalana de l'Oyster Bar de Grand Central Station, gaudir de les característiques acústiques de la Whispering Gallery (la galeria dels xiuxiueig, que hi ha davant de l'Oyster Bar i que ha estat lloc de nombroses proposicions de matrimoni, entre les quals, la del músic de jazz Charles Mingus i la seva dona); participar en visites semiclandestines a la primera estació del metro de Nova York (l'antiga City Hall Station), ara en desús; conèixer l'arribada dels immigrants a la ciutat (i als Estats Units), al museu de la immigració, sota la volta catalana de la Registry Room de l'illa d'Ellis, al port de Nova York i, fins i tot, fer la compra de la setmana en un supermercat de la cadena Food Emporium, en l'espai de sota el Queensboro Bridge que originàriament va ser un mercat. Allà al costat, fins i tot, en temps recent, hi va haver un restaurant que duia el nom de l'arquitecte Guastavino (i del qual encara se'n pot veure el rètol).
Quan algú em diu que fa fred a Barcelona, somric per dins, però en el fons reconec que la sensació de fred d'aquests darrers dies és acusada; i més si les cases no estan tan preparades per afrontar l'hivern com les de la meva antiga ciutat d'adopció.
De Nova York, a través de la premsa i dels amics que hi són, m'arriben les notícies del blizzard d'enguany. Alguns, els novençans, han après per primer cop el significat d'aquesta paraula. Jo ho vaig fer a mitjans de febrer de 2006 (vegeu la foto que hi ha més avall): un blizzard és una tempesta de neu acompanyada de forts vents i de poca visibilitat. La situació idònia per quedar-se a casa i veure passar el temporal a través de la finestra; els aeroports tancats, la neu que s'acumula als carrers i que cobreix i amaga els cotxes aparcats, i aquell silenci tan característic de Nova York quan neva: per sempre més, la meva imatge de silenci.
En un blog llegeixo: «El servei en algunes línies de metro i d'autobús s'ha suspès. Hi ha persones que han quedat atrapades en trens o en els seus cotxes a les carreteres. D'altres no han pogut sortir de casa a causa de l'acumulació de neu. En alguns carrers no passaven les màquines llevaneu, no s'enretirava la neu de les voreres. Alguns, a Manhattan, han trigat hores a arribar a la feina i, quan hi han arribat, s'han trobat que estava tancada i han hagut de tornar-se'n cap a casa.»
El d'aquest any no m'ha enganxat per ben poc… és la por de tot exiliat quan ha de venir a passar el Nadal a casa: “espero que no m'enganxi la nevada el dia que volem cap a Barcelona”. Aquest cop (el darrer) ens ha anat de ben poc: de quatre dies. I crec que tant la neu, com la ciutat, ja les trobo a faltar.
En cap cas, el títol de l'apunt anterior (Comiat#1) pretenia ser un punt final al blog; l'escrit és tan sols un comiat per etapes de la ciutat de línies verticals que és en l'origen de La Llumenera de Nova York. El blog romandrà obert i vull continuar-hi recollint les meves impressions de la ciutat; ben aviat, però, ho faré amb la perspectiva de la distància.
De Nova York se n'han escrit moltes coses, i moltes també en la nostra llengua: Artur Cuyàs (amb els seus pseudònims múltiples) va ser un dels primers en fer-ho des de les pàgines de la revista que va fundar i dirigir, de 1874 a 1881: La Llumanera de Nova York. Van seguir-lo, entre d'altres, i ja al segle vint, Josep Pla (que només hi va ser durant un weekend d'estiu… d'un parell de setmanes als anys cinquanta) o, més recentment, Quim Monzó, Carles Capdevila, Eva Piquer, Anna Grau, Lara Bonilla, Emma Reverter, Isaac Salvatierra i un llarg etcètera, des de la premsa i amb la literatura. Me'n deixo molts, començant pels corresponsals (freelance o no) dels mitjans de comunicació del país.
Som molts, doncs, els enamorats de Nova York, que hi hem escrit, hi escrivim i n'escriurem, i perdoneu si em deixo algú. Avui mateix llegeixo que la periodista Bea Cabezas ha rebut el Premi Carlemany per la novel·la La ciutat vertical, ambientada en el tombant del segle XIX al XX en la Nova York de La Llumanera i de Rafael Guastavino… I, dies enrere, vaig ensopegar amb un nou blog en català sobre Nova York (Nou a New York)… Benvinguts!
Puc afirmar (amb modèstia) que us deixo en molt bones mans i que, si ho voleu, de tant en tant continuareu trobant en aquest blog petites dosis de la ciutat de línies verticals.
És només un dit de neu que tot just ha emblanquinat l'escala d'incendis de la finestra del darrera del que aviat ja no serà casa meva; l'escala d'incendis del pati interior d'aquest, el meu segon apartament novaiorquès. Falta una setmana per partir i el fred polar i quatre flocs de neu no han volgut faltar a la cita, per recordar-me aquell gener gèlid de fa cinc anys quan, molt més innocent i amb la ment gairebé verge de gran ciutat, vaig arribar per segon cop a Nova York.
Aquell va ser el cop de debò, el cop en què, amb la meva vida en dues maletes (que no van arribar a temps), em vaig plantar al JFK i d'allà amb taxi fins a Manhattan. Després d'un periple nocturn per aconseguir les claus de l'apartament 4F del 318 del carrer seixanta-sis (molt a prop de la segona avinguda), vaig pujar els tres pisos per l'escala estreta, les vaig ficar al pany i em vaig enfrontar per primer cop a la buidor del que seria casa meva durant els primers tres anys i mig. Aquella sensació la tindré enregistrada per sempre més a la memòria. El sac de dormir sobre el terra dur de l'apartament sense mobles de la primera nit, el soroll de la vàlvula del radiador de la calefacció antiga del menjador; i el fred, el fred intens de l'exterior incrustat als vidres de les tres finestres.
Enguany m'estalviaré l'hivern d'aquesta ciutat que tant m'he arribat a estimar i que tan bé he arribat a entendre. Me n'aniré quan tot just comença i viuré (des de la distància i a través del que me n'expliquin els amics) el vestit blanc hivernal, que és el que, de tots, li escau més bé a Nova York.
